La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

“La gent ha de marxar per poder treballar, per poder viure millor. Perquè un jove es pugui quedar al poble hi ha d’haver oportunitats. I a Catalunya encara hi ha municipis sense cobertura mòbil”, lamenta Joan Solà, alcalde de Riner (Solsonès) i president de l’associació Micropobles de Catalunya. 

“Hi ha clarament dues Catalunyes, la urbana i la rural”, indica l’estudi ‘Nous índexs de relleu generacional al món rural’ (2021). “La Catalunya urbana continua creixent i la rural continua en dinàmica regressiva, el país no es reequilibra, es fa més desequilibrat. A l’oest de Catalunya, les comarques del sud (Terra Alta, Ribera d’Ebre, Priorat, Garrigues, Conca de Barberà) i del nord (Noguera, Solsonès, els dos Pallars, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell i part de la Cerdanya) se’ns estan buidant”. El 77% dels 947 municipis del Principat no arriba als 5.000 habitants i una mica més de la meitat són micropobles, és a dir, tenen menys de mil residents. “Menys població vol dir menys activitat econòmica”, recorda Josep Ramon Mòdol, geògraf, professor de la Universitat de Lleida (UdL) i coautor de l’estudi. 

L’envelliment i la tendència general de decreixement poblacional que afecten tot Europa defineixen la situació de la Catalunya no urbana: la pagesia té dificultats per subsistir, es troba sense relleu generacional i, alhora, la mecanització n’ha reduït les oportunitats laborals; els petits comerços dels pobles tanquen perquè no tenen prou clientela i els números no surten; l’escassa diversificació econòmica de molts municipis i el nul desenvolupament industrial no presagien que la situació millori, i la immigració, que a parer de Mòdol podria ser una solució, transita cap a altres direccions. “Falten nínxols de mercat a moltes zones perquè no són al voltant dels principals eixos de comunicació”, sosté el geògraf de la UdL. Sense infraestructures l’activitat econòmica no es desenvolupa, que prefereix nuclis urbans amb més activitat i xarxa. I així és com a molts municipis la població en marxa o esdevenen centres exclusivament residencials.

“Estem vivint les conseqüències de la pagesia dels anys 80 i 90 [del segle passat] que va dir als fills “estudieu i marxeu del camp””, apunta Eduard Trepat, coordinador tècnic de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA). “A tota Catalunya hi ha gent sobrequalificada per les feines que hi ha”, diu Josep Ramon Mòdol. “La formació professional (FP) s’ha deixat de banda i s’ha promocionat la universitat. Aleshores, la gent busca un nivell de vida adequat al nivell de formació que no troba, per això marxa”, continua. Trepat afegeix una característica dels estudiants que escullen un futur professional lligat al camp: “La majoria de matriculats a les escoles de capacitació agrària no venen de tradició pagesa. És a dir, surten preparats, però sense recursos propis, sense terres”. 

A aquestes situacions cal sumar-hi la concentració agrícola dels últims anys: “El número d’explotacions agràries cada any es redueix moltíssim, de manera que les petites empreses tanquen”, explica Trepat. Però destaca que “la capacitat productiva de Catalunya creix, concentrada cada cop en menys empreses i amb una gestió del territori cada cop més allunyada del territori”. És el que anomena pagesia de capital: pagesos que viuen a la capital de comarca i es desplacen al camp per treballar. “Perquè la pagesia vulgui viure al món rural calen serveis”, declara. Heus aquí el problema. ¿Qui decideix quedar-se al poble o traslladar-s’hi si no té una escola on portar els fills, un centre d’atenció primària a prop, transport públic per moure’s, una certa xarxa cultural o un habitatge mínimament decent? “Tenim traves urbanístiques, d’habitatge, d’emprenedoria i molta burocràcia que fan que la gent marxi”, alerta l’alcalde de Riner. Un panorama que fomenta el desarrelament i la despoblació.

“D’oportunitats laborals i d’emprenedoria al món rural n’hi ha moltes i hi són totes”, assegura el representant de l’ARCA. Però perquè es materialitzin calen ajuts i polítiques que les fomentin. I un escenari adequat, “un lloc on els serveis bàsics estiguin garantits. I això no vol dir que a cada poble hi ha d’haver de tot, sinó una garantia que s’hi pot accedir. I per això el transport públic ha de fer un gir”, argumenta. “Hem de creure més en nosaltres mateixos”, considera el president de Micropobles de Catalunya, Joan Solà.

Propostes per afavorir la feina al camp

La normalització del teletreball, que facilita la feina fora del centre de treball, no ha comportat grans desplaçaments dels nuclis urbans cap al camp. La pandèmia a causa de la covid-19 va empènyer algunes famílies a fer el trasllat, però no sembla un moviment gaire significatiu. “Moltes famílies acaben tornant a ciutat perquè en van marxar sense un projecte laboral. La prioritat era sortir de la ciutat més que instal·lar-se en un poble”, indica Solà. L’estudi ‘Rural i Urbà: migracions, entorn residencial i estructures d’oportunitat’ (2023) elaborat per l’Institut Metròpoli posa de manifest que un 8% de la població que abandona la ciutat per anar a viure a àrees semidenses i rurals ho fa per motius laborals. El gran argument per fer-ho és l’habitatge (47%), no la feina.

“No hi ha prou treballadors urbans del món digital per solucionar el problema del camp”, creu el professor Mòdol, que tot seguit insisteix en l’escassetat de serveis. Per mirar de revertir aquesta situació, la Catalunya rural s’ha organitzat. I en col·laboració amb un govern de la Generalitat més disposat a escoltar-la que en altres ocasions, fa dos anys es va materialitzar l’Agenda Rural de Catalunya i fa un mes que l’executiu català ha aprovat el projecte de llei de l’Estatut de Municipis Rurals. “L’agenda és la veu de més de 350 entitats que van fer propostes per al món rural. I l’estatut és una molt bona eina per començar a definir eixos de treball”, exposa Eduard Trepat. “El Govern està fent coses per al món rural perquè la situació és insostenible. Som en un punt de gairebé no retorn i cal reaccionar. Estem ben orientats, però no arribarem a temps”, prossegueix. “A Catalunya, entitats i administració no tenim cultura de treballar plegats per trobar solucions, hi ha massa interessos pel mig”.

Malgrat les reticències, s’han posat en marxa diversos programes, molts mitjançant els fons Leader, amb bones perspectives. Cowocat Rural, la xarxa d’espais de treball compartit arreu de Catalunya, va arrencar l’any 2014. Actualment compta amb 44 centres, des de Tremp (Pallars Jussà) fins a Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre), passant per Solsona (Solsonès) o Camprodon (Ripollès). Són espais molt més econòmics que els de Barcelona (les taules fixes poden costar entre 20 i 30 euros al mes, lluny dels més de 100 de la capital catalana) i els solen ocupar treballadors autònoms, petits emprenedors. “Els coworkings rurals són una peça important perquè els usuaris reactiven la roda de l’economia: fan un cafè al bar del costat, compren al supermercat de la vora, fan ús dels serveis que necessiten”, especifica Carles Méndez-Ortega, professor d’economia dels estudis d’Economia i empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). 

Però per assegurar-ne la viabilitat calen, d’una banda, dinamitzadors dels espais: “Són clau per per atreure gent i retenir-la. Els coworkings que són espais amb taules i cadires, sense ningú que els promogui, no funcionen”, afirma l’expert. De l’altra, fan falta “iniciatives públiques que incentivin la Catalunya rural, que posin en valor els aspectes positius de viure al camp, com la calma quotidiana o un cost de vida baix. Són beneficis més socials i de salut que econòmics, beneficis a llarg termini”.

El programa Odisseu, que promou i facilita el retorn i la incerció laboral del jovent a les zones rurals, està tenint molt èxit, reconeix Eduard Trepat. Els obradors compartits, que permeten a la pagesia obrir vies de negoci sense haver de fer una gran inversió, “són una bona eina, però no n’hi ha prou només amb la infraestructura. Cal canviar-ne la governança”, considera el membre de l’ARCA. O el recent estrenat Tiquet rural, que fomenta el relleu generacional de les activitats no agràries que generen activitat econòmica als territoris Leader de Catalunya, és un projecte pilot que feia temps que l’àmbit rural demanava, un cop demostrat l’èxit a Astúries i a Euskadi.

Una altra via per revifar el camp i que diversos municipis han posat en pràctica, l’últim Tírvia, aquesta mateixa setmana, és afavorir la instal·lació de famílies amb incentius a l’hora d’adquirir l’habitatge. És, sobretot, una mesura contra el despoblament i la desaparició de l’escola rural, que necessita un mínim d’alumnes per funcionar. Similar a aquestes crides, però amb una proposta en què la feina és central, l’exemplifica el projecte pilot Oportunitat500, impulsat per Micropobles de Catalunya. Hi han participat 28 famílies (90 persones) migrades i refugiades que mitjançant un contracte de treball i facilitats a l’hora d’obtenir una llar s’han establert a 26 municipis. En col·laboració amb el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), l’any passat se’ls va oferir un lloc de feina municipal, suport per emprendre i ser capaços de tenir un treball un cop acabat l’any, i recolzament emocional, “perquè els processos migratoris són molt durs”, explica Xavi Campo, responsable de l’àrea d’Atenció a les persones i coordinador del projecte. Assegura que el 85% de les famílies han arrelat i volen quedar-se al poble, malgrat les dificultats amb què alguns han topat a l’hora de convalidar títols.

“Ara, l’única manera que creixi Catalunya i el món rural és amb població de fora de Catalunya. Com a societat hem d’aprendre a acollir. Els pobles petits, tradicionalment, no hi estan acostumats. Genera un xoc que cal treballar”, sosté Eduard Trepat. “La immigració des de les ciutats o des de l’estranger fa i pot fer alguns miracles i de fet és l’única esperança de dinamització socioeconòmica i rejoveniment d’aquestes àrees”, conclou l’Atles del món rural 2022.