De 1786 a 2022: la bretxa de gènere en el sector industrial encara perviu

És dissabte dotze d’abril de l’any 1786. Carlos III enfila els últims anys del seu regnat, Mozart acaba de crear la seva 38a simfonia, i França es prepara — tot i que encara no ho sap — per assaltar la Bastilla i proclamar la primera constitució democràtica de la història. Per les muralles de Barcelona creua un viatger estranger, de nom Joseph Townstead, provinent d’un poblet situat a l’oest de Londres. Townstead és metge, geòleg, i vicari, i ha arribat a Espanya travessant els Pirineus amb la idea de documentar, amb tota mena de detall, la vida dels diferents pobles d’Espanya.

En aturar-se a Barcelona el sorprenen dues coses que destaca en els seus diaris: el fervor religiós amb què els catalans i les catalanes viuen la Setmana Santa, i la laboriositat dels seus treballadors. De fet, Townstead deixaria escrit una d’aquelles frases que, segles després, encara ressonarà amb orgull com un senyal d’identitat de la capital catalana: “la laboriositat que defineix a qualsevol part de Catalunya és encara major a Barcelona. A totes hores no només s’escolta el martell sobre l’enclusa, sinó també es veu a tots els artesans afanyar-se en les seves tasques, col·laborant cadascú a la seva manera a la prosperitat general”.

Barcelona es trobava llavors immersa en allò que s’ha anomenat Revolució Industrial, un període històric que canviaria radicalment la fisonomia del país i la vida dels seus habitants. La industrialització va suposar un canvi de paradigma absolut — ja no respecte del període històric anterior — sinó respecte a la Història en sentit ampli, i donaria peu al naixement de les grans ideologies del segle dinou, encara presents avui dia: el liberalisme, el socialisme, el comunisme i el capitalisme. Alhora, els processos d’industrialització tindrien conseqüències concretes sobre una realitat que, malauradament, s’ha mantingut constant al llarg de la història i, salvant alguns puntualíssims exemples, ha actuat de manera indiscriminada en les diferents cultures que han existit: la discriminació per gènere, el domini de l’home sobre la dona.

Segons l’Observatori del Treball i Model Productiu de Catalunya, la bretxa salarial actual entre homes i dones dins del sector industrial és d’un 20,5%

Dos anys abans de l’arribada de Townstead a la ciutat, Carlos III, preveient la necessitat d’aportar mà d’obra en els nous sectors emergents, havia aprovat un Decret Reial que eliminava les traves legals que dificultaven l’accés de la dona al treball en les manufactures; i és que la societat ha exercit històricament distincions per motius de raça i gènere, però no pas el capital. De fet, se n’aprofita sempre que pot per tal d’abaratir-ne els costos de producció. Observant pels carrers de la ciutat aquesta indústria incipient, Townstead prendria nota de la distribució de tasques per gènere i escriuria: “Les dones i els nens es dediquen a teixir, filar i fer cintes. Els homes carden, pentinen, filen i trenen cotó, lli i llana“.

L’especialització d’oficis va servir de pretext per a valorar més el treball dels homes que el de les dones. A més, de la mà de la industrialització va anar creant-se un discurs que endolcia la figura de la dona com a protectora de la llar. Mentre ells anaven als tallers a cardar la llana, elles teixien des de casa. Després, en acabar una jornada laboral d’entre dotze i quinze hores, s’havien de posar a fer les tasques de la llar. La seva feina quedava totalment invisibilitzada. Segons alguns estudis (Borderías, 2003) a principis del segle dinou les dones rebien, en el sector industrial, aproximadament la meitat del sou dels homes. Només l’oposició i la lluita de les dones aconseguiria anar reduint cada vegada més aquesta diferència.

Dones com Rosa Marina, autora gaditana encara poc coneguda, que publicaria l’any 1857 la seva obra La Mujer y el Trabajo, on afirmava coses d’una actualitat i sentit comú com les següents:

“No vull fer res de les dones; el que vull és que siguin allò que realment siguin capaces. Vull que donada l’aptitud, la instrucció, les qualitats necessàries, tinguin entrada franca en totes les carreres, oficis i posicions socials, i que puguin triar tan lliurement com els homes, subjectant-se a les mateixes condicions que ells. Bé sé que diran que ja tenen molt a fer amb ser esposes i mares, amb alletar i educar als seus fills, amb manejar les seves cases. Enhorabona; aquelles que hagin bastant de fer amb això i no vulguin o no puguin ocupar-se en una altra cosa, que no ho facin; però no és just que això se’ls imposi: em sembla que tenen el dret de ser elles mateixes jutges, àrbitres.”

O dones com Federica Montseny, sindicalista anarquista que es convertiria en la primera dona a ocupar el càrrec de ministra en un govern de l’Estat. I tantes altres, de conegudes i d’anònimes, que han reivindicat durant centúries una cosa tan simple com justa: igualtat.

Estem a l’any 2022. Han passat dos-cents trenta-sis anys des de la visita de Townstead a Catalunya. Avui ja no és una excentricitat que una dona sigui ministra de l’Estat, tot i que encara està per veure una dona presidint-ne el govern. I què passa respecte d’aquella injusta diferència que feia que les dones percebessin la meitat del salari per efectuar una feina similar?

Segons l’informe elaborat per l’Observatori del Treball i Model Productiu de Catalunya de l’any 2019, la bretxa salarial actual entre homes i dones dins del sector industrial és d’un 20,5%. La dada és encara més xocant si es té en compte que en més de dos segles només s’ha aconseguit reduir-la a poc més de la meitat. De fet, si seguim la progressió aritmètica, es tardarà encara dos-cents anys a veure una igualtat salarial en el sector industrial català.

El filòsof eslovè Slavoj Žižek diu que és més fàcil imaginar-se la fi de la Terra que la fi del capitalisme. A vegades, també sembla més senzill imaginar-se que arribarà abans la vida a humana altres planetes que no pas la fi de la bretxa salarial.