Els nous obrers digitals i la lluita pels seus drets laborals

La tecnologia ha obert noves maneres de guanyar-se la vida dominades per la precarietat i el desconeixement. Diferents sectors s’organitzen i comparteixen les seves experiències per mirar de revertir aquestes dinàmiques en un món digital que sembla que mai no s’esgota.

Una marca va contactar amb la tiktoker i instagramer Miriam Jiménez. Li va proposar una col·laboració i la noia hi va acceptar. La seva sorpresa va arribar passat un temps, quan es va adonar que només obtindria un rèdit econòmic si els seus seguidors feien la compra a través de l’enllaç que oferia, a més de fer servir el seu cupó de descompte. “La gent, el que fa, és quedar-se amb el codi i comprar en un altre moment, així que la firma està guanyant diners amb la meva promoció, però a mi no m’arriba res de tot això”, afirma la jove, de 25 anys.

És un dels escenaris d’inseguretat i incertesa a què s’enfronten els professionals que creen contingut a les xarxes socials. La irrupció de noves eines tecnològiques, sobretot Twitch i TikTok, però també la consolidació de YouTube, ha generat noves maneres de guanyar-se la vida. En resum, el que es podria anomenar feina, per bé que amb els drets laborals gairebé per definir. La indefensió que això produeix en aquests treballadors i treballadores, normalment joves i sense experiència prèvia en el sector, fa palesa la necessitat, com en qualsevol altra feina, d’un lloc de trobada on compartir les seves experiències, i més encara en un àmbit laboral nou.

“Estem generant un valor afegit enorme que no se’ns atribueix com caldria”, sosté la tiktoker i instagramer Miriam Jiménez

Jiménez no es pot guanyar la vida amb això. De formació sociòloga i politòloga –i aviat experta en mediació–, no arriba a facturar 50 euros mensuals malgrat que té 28.000 seguidors a TikTok i que dedica entre 20 i 30 hores a la creació de contingut. Ni tan sols es pot plantejar donar-se d’alta com a autònoma. “S’ha de reconèixer la figura del creador de contingut i la manera com els usuaris s’hi relacionen a les xarxes socials per tal d’evitar atacs masclistes, com els ha passat a algunes companyes. Estem generant un valor afegit enorme que no se’ns atribueix com caldria”, reivindica.

La història de Carles Tamayo és una mica diferent. Aquest youtuber va estar treballant en mitjans de comunicació tradicionals. En concret, en cinc alhora, i alguns mesos no arribava als mil euros. Aviat va començar a veure com les empreses contractaven per a les posicions que ell volia persones amb molts seguidors en xarxes socials, independentment de si exercien bé la seva feina o no ho feien. Durant tres anys de trajecte professional, va aconseguir estalviar 1.200 euros. Aquesta va ser la quantitat que va invertir en el seu primer documental-vlog, publicat al seu canal el 2019. Dos anys després, i també sense deixar de treballar de dilluns a diumenge, ha aconseguit estalviar uns 81.000 euros.

Produir i produir, més i més

“Jo, el que vull és dedicar-me a crear reportatges de llarg termini a YouTube, però la plataforma premia que pugis molts vídeos per posicionar-te i que es puguin viralitzar. Així vaig començar al meu canal de Twitch, en què tracto contingut extra sobre el reportatge que estic preparant, i em serveix per anar pujant vídeos al canal principal de YouTube”, explica ell mateix. Al principi, a causa de la inexistència de referències econòmiques, tot li semblava molt: va acceptar una publicitat per la qual va cobrar 400 euros i, després, parlant amb una companya amb un nombre de seguidors similar, va descobrir que ella la facturava a 2.000. Els “enganys”, com els descriu, van venir de tot arreu: “ També vaig vendre mitja hora d’imatges a Televisión Española per 200 euros. Aquí també em vaig sentir estafat”.

Tamayo afirma que aquest sector “és un món de voltors”. Ell, amb 27 anys, ha aconseguit esquivar-lo força bé. De moment, intenta reinvertir els guanys en la creació d’una productora que li faciliti la producció de nous reportatges audiovisuals. Pel que fa a la volatilitat de les xarxes, aquest barceloní respon que ell té material per a d’aquí a tres anys, encara que això no li assegura que a la gent li interessi. Ara, tant ell com Jiménez formen part de la Xarxa de creadors de contingut que ha promogut el sindicat UGT.

Per al youtuber Carles Tamayo, aquest sector “és un món de voltors”

L’objectiu d’aquesta xarxa és visibilitzar una activitat que consumeixen diàriament milions de persones, però els protagonistes dels quals no estan representats, ni es poden defensar, davant les diferents decisions unilaterals de les xarxes socials. Tal com recull el sindicat a la seva pàgina web, els membres d’aquest col·lectiu reivindiquen negociació, diàleg i unes regles justes per a totes les persones que generin contingut propi i repetit, i consideren que en aquest procés han d’estar presents l’Administració de l’Estat espanyol i la Unió Europea com a part duna regulació adequada.

A més, defensen una construcció de les xarxes més democràtica, la transparència dels algoritmes i que els termes i condicions de les plataformes deixin de ser textos incomprensibles imposats de forma unilateral. “En definitiva, aquests treballadors i treballadores digitals aposten per assolir unes relacions més igualitàries entre persones creadores i plataformes de xarxes socials”, conclou.

Invisibles darrere dels grans

Una altra aresta d’aquesta moneda tecnològica són els editors dels mateixos streamers, com Marc Ventura, també de 27 anys. Ubicat a Terrassa, es dedica a muntar i pujar els vídeos tallats als canals dels creadors de contingut. Afirma que factura entre 1.000 i 2.000 euros nets al mes, un rendiment que produeix en treballar per a quatre creadors de contingut i realitzar alguna feina puntual. Aquesta baula de la cadena, molt més amagada que els caps visibles dels portals de vídeo, també s’ha començat a organitzar per defensar els seus drets.

“Juguem amb l’avantatge que a ningú no li interessa fer-se famós per tractar malament un editor, perquè viuen de l’opinió pública”, opina Marc Ventura, editor de streaming

“Hem creat un grup per garantir uns mínims i guiar els editors nous, o, si hi cap problema, que ja hi hagi una xarxa per donar-nos suport”, expressa Ventura. Tot i que no ha arribat a ser el seu cas, sí que coneix situacions en què alguns dels seus companys ho han passat força malament a causa de la seva relació amb el creador de contingut, que no deixa de ser el seu cap. “Juguem amb l’avantatge que a ningú no li interessa fer-se famós per tractar malament un editor, perquè viuen de l’opinió pública“, afegeix. De tota manera, el temor a denunciar les situacions d’assetjament és el mateix que en qualsevol altre sector. Segons assenyala, per a això hi serà l’entitat que s’afanyen a constituir: “També al costat dels mateixos creadors, amb qui volem acordar els preus”, puntualitza.

Ho saben tot

La tecnologia inunda el nostre dia a dia, fins al punt que arriba a “esclavitzar” determinats llocs de treball que no deixen de ser part de la dinàmica hiperconsumista i de la immediatesa del comerç en línia. Així ho descriu Miquel Domínguez, antic repartidor d’una empresa subcontractada per Amazon que va tancar després que hi convoquessin eleccions sindicals:“ Els ritmes de treball són brutals i, gràcies a les aplicacions tecnològiques, l’empresa sabia quan i on paràvem a descansar, ja que ens tenien geolocalitzats en tot moment. Com que coneixen les nostres mètriques, ens pressionaven contínuament per fer més i més repartiments en jornades extenuants”, denuncia aquest barceloní de 32 anys, que forma part del col·lectiu estatal de repartidors (indirectes) d’Amazon.

“Glovo és un bon nom: un mil·límetre de plàstic digital però ple d’un aire que amaga explotació laboral”, afirma el rider Fernando García

No són els únics, ja que ni tan sols els “afortunats” que Glovo ha contractat directament se salven de les pèssimes condicions laborals, denuncien. Fernando Garcia té 42 anys i quatre d’experiència com a rider. “Aquestes corporacions han venut que són empreses tecnològiques, però no han inventat res, només una aplicació amb algoritmes”, opina. En el seu cas, Glovo també pot mesurar de forma contínua on és i a quina velocitat es desplaça. “Glovo és un bon nom: un mil·límetre de plàstic digital però ple d’un aire que amaga explotació laboral“, afirma.

En l’actualitat treballa per a la companyia de repartiment a jornada completa. És d’aquell 10% del total que l’empresa ha decidit fer indefinit a la capital. Diu que res no ha canviat: “ Han contractat una persona que fa el mateix, controlar les nostres dades de temps i ubicació. És a dir, l’algoritme funcionava per la gratuïtat de la mà d’obra. Ara que no és gratuïta, ho ha de fer una persona”, explica aquest repartidor.