‘Los empleados’, una distopia? No ho crec

La recomanació literària següent s’ha fet amb un propòsit: disseccionar com una distopia té entre els seus eixos narratius un capitalisme que no cedeix davant del suposat progrés. Si s’observa la relació que mantenen els empleats i les coses, l’àmbit laboral travessa tots els personatges. Una metàfora neoliberal en què, de nou, allò que fem laboralment construeix la nostra identitat. Tal com s’articula Los empleados (Anagrama), d’Olga Ravn, aquest text s’ha escrit mitjançant testimonis intercalats amb fragments del llibre.

Testimoni 010

A diferència d’altres persones o intel·ligències naturals o artificials que recomanen llibres, declaro haver llegit Los empleados, d’Olga Ravn. Nau 6.000. Aquí s’hi desenvolupa tota la novel·la. Desconeixem l’any, però es parla amb naturalitat d’éssers humans, éssers amb aparença humana i coses. Per tant, diríem que és una distopia. A la Nau, un Còmit entrevista els treballadors, els humans i els d’aparença humana sobre la connexió entre tots dos i també amb les coses. L’objectiu és conèixer com les relacions poden influir en la seva productivitat. A priori, la distopia de cada dia a moltes empreses.

Testimoni 112

Fullejo diversos mitjans digitals, llegeixo un cafè i no paro de fer-me preguntes. Què és un empleat? Potser hi ha diferències entre un empleat i un treballador? M’ho pregunto quan un testimoni expressa el següent: ”No he estat mai un empleat. Vaig ser creat per treballar”. Creat per treballar, us sona? A mi em segueix semblant que Olga Ravn col·loca en un futur distòpic allò que avui ja sabem que és la cultura del treball, és a dir, el pes identitari que té el jo laboral sobre el nostre jo personal.

“De vegades el meu company humà parla de no voler treballar i també diu una cosa molt rara, totalment absurda, sí, com és? Diu que «un és més que la seva feina», o diu més aviat que «un no és només la seva feina»? Però què més podries ser, llavors? De quina manera obtindries menjar, qui et faria companyia?”. El capitalisme, una altra vegada, alçant la bandera.

Testimoni 343

Escric un missatge, reviso obsessivament el correu i rellegeixo el testimoni 010. Discrepo. Sé que ja m’ho heu dit i que Los empleados s’ha anunciat com una distopia. Però crec que aquesta definició es queda curta; és alguna cosa més. Aquesta obra pretén ampliar el debat sobre si éssers humans, éssers amb aparença humana i coses són alguna cosa més que empleats. Potser ser-ho, empleats, dic, sigui l’atribut (és un atribut?; ens caracteritza o diferencia d’algú o d’alguna cosa?) que ens permet aferrar-nos a alguna cosa. Tenir clar que som empleats, que la nostra missió és treballar, exercir una tasca i assolir un objectiu ens allunya del no-res. Ningú vol el no-res. “Després de 28 dies fent la meva feina a les sales vaig començar a preguntar-me qui era jo aquí, en definitiva. Un ésser humà, empleat, que programa, cadet número disset de la nau 6.000”, reflexiona el Testimoni 038. “Qui són aquests treballadors que m’envolten? Qui són els que esperen fora, al passadís, a què parleu amb ells? Són éssers humans com jo?”, conclou.

Testimoni 442

És diumenge i encara tinc correus de fa una setmana per llegir. Acaba d’arribar-ne un altre… El sistema, l’empresa, el capitalisme, el que sigui que domina la nostra vida, per què vol que estiguem bé? Procura per al nostre benestar? He llegit a Los Empleados que a la nau 6.000 s’hi han creat hologrames perquè els éssers humans que troben a faltar les seves famílies puguin veure-hi els éssers estimats o animals a través de recreacions virtuals, perquè no enyorin tot el que van deixar a la Terra. No em creieu? Llegiu: “Sens dubte, el que ha marcat una clara diferència a la meva feina ha estat que m’hagueu proporcionat un holograma del meu fill durant mitja hora, abans que s’apagui el llum a l’ala 08”.

Reflexiono sobre això. És per a la nostra salut mental? I si no ho és… fins a on està disposat a arribar el sistema per voler-nos útils i eficients? Pregunto a l’aire i que la persona o la intel·ligència artificial que llegeixi aquestes paraules en tregui les conclusions que calguin. Mentrestant, llegeixo: “Al principi, tal i com vosaltres havíeu previst, em resultava molt dur veure l’holograma del nen i l’enyorava encara més, però he de reconèixer que al cap de poc temps vaig notar que allò em servia d’alleujament, i ara veig que sens dubte l’holograma del nen m’ha proporcionat estabilitat a la feina i comprovo com ha contribuït a millorar-ne el rendiment”.

Testimoni 911

També llegeixo al bany. A diferència de 442, ho tinc clar. Aquesta obra és una forma enginyosa d’enfrontar-nos davant del mirall del sistema productiu que ens acapara, en molts casos, fins a l’ofegament. La metàfora funciona. Se me n’acudeix una altra. El capitalisme sempre estarà amb la llum del bany encesa, preparat per tirar al wàter les restes que ell mateix genera. Per sorpresa de ningú, les restes som els éssers humans que, en una mena de coprofàgia perniciosa, fomentem sense control. “M’agradaria de debò exercir bé la meva feina, m’encantaria prendre decisions apropiades. Però, ¿de quina manera podria desxifrar-les si estic actuant segons el programa? En certs casos, les conseqüències d’alguns actes es veuran en un futur tan llunyà que no seré capaç de calcular-les. ¿Hauré de prosseguir amb la meva feina sabent que el que faig podria oposar-se potencialment al programa?”.

Testimoni 1.789

A la meitat del llibre, torno a començar. Alguna cosa se m’escapa i necessito apuntar-ho tot per entendre’n alguna cosa. Ens volen dòcils, eficients i submisos. Sembla que ho estan aconseguint, però a vegades hi ha errors al sistema. Per les escletxes se n’escola la dissidència i la revolució. És necessari per trencar el suposat ordre establert, per imposar-ne un de més ferri que elevi l’anterior a la categoria suau. A la Nau 6.000, s’ha posat en marxa una revolta.

Testimoni 2.023

Quan el llibre comença a palpitar al ritme del meu enteniment, queden poques pàgines per al final. No en donaré més detalls perquè no vaig ser contractat per fer aquesta recomanació i explicar-ho tot. Llegeixin-lo o no, però no perdin de vista els eufemismes amb què el sistema denomina els que ja no valen. He arribat a llegir que les baixes amb aparença humana són “casos de privació i/o pèrdua de capacitat per al treball”. Dirien el mateix si parlessin d’éssers humans? No és així com funcionen alguns departaments de Recursos (!) Humans? Qui gosa definir Los Empleados, d’Olga Ravn, com una distopia? Jo no.