Una exposició a Madrid recorda el Procés 1001

Deu sindicalistes de Comissions Obreres van ser condemnats a 162 anys de presó a finals del franquisme

Eren 10 però mai no van estar sols. Milers de persones es van solidaritzar amb la seva causa, activistes de diferents països que sentien seva la lluita antifranquista. I per damunt de tot, elles: les mares i les esposes que van ocupar l’espai públic amb un discurs estrictament polític, mitjançant el qual reclamaven llibertats i l’amnistia. El seu delicte: pertànyer a les aleshores il·legalitzades, pel Tribunal d’Ordre Públic, Comissions Obreres. Els seus objectius: l’emancipació de la classe obrera i l’enderrocament del franquisme.

Això és el que va passar amb l’anomenat Procés 1001, que va asseure al banc dels acusats una desena de sindicalistes l’any 1974, després d’haver-los detingut dos anys abans al convent dels frares oblats de Pozuelo de Alarcón (Madrid), on s’havien de reunir. Entre tots, s’enfrontaven a 162 anys de presó. El mateix dia que es va celebrar la vista oral ETA va assassinar Carrero Blanco, cosa que va desbaratar l’estratègia de les defenses. Una de les últimes estocades del règim se li va tornar en contra: milers de persones de diferents països es van adonar de la cruesa d’un franquisme a les acaballes i es van solidaritzar amb els encausats.

Ara ens haurem de desplaçar fins a Madrid per veure l’exposició que la Biblioteca Nacional (BNE) exhibeix, fins al 25 de juny, sobre aquests fets. Denominada ‘Per la llibertat. El procés 1001 contra la classe treballadora’, la mostra rememora el que va succeir amb aquests sindicalistes, que van passar a la història com els ‘Deu de Carabanchel’. “Aquesta exposició serveix per posar de manifest el paper de la mobilització social i la repressió que va patir el moviment obrer per assolir els seus objectius socials, però també polítics”, explica Carme Molinero, catedràtica d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i comissària de l’exposició.

Aquella assemblea va ser determinant. Malgrat que no hi van arribar tots els convocats, finalment Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius, Eduardo Saborido, Francisco García Salve, Juan Muñiz Zapico, Fernando Soto, Francisco Acosta, Miguel Ángel Zamora Antón, Luís Fernández Costilla i Pedro Santiesteban es van citar al convent, un lloc que semblava segur. Es van equivocar. “Mitjançant seguiments o una xivatada, no se sap ben bé, poc després de començar l’assemblea els van detenir a tots”, afegeix Molinero.

Els van portar a la temuda Direcció General de Seguretat, a la Puerta del Sol de Madrid, els van traslladar a la presó de Carabanchel, la presó de pas per excel·lència del franquisme. Allà el sumari que se’ls incoa és el 1001, nom amb què es va popularitzar el cas. Aquesta presó va ser tan important per als sindicalistes en concret i per l’oposició antifranquista en general que té un espai acurat en l’exhibició de la BNE. “Es tracta d’un context de crisi del franquisme en què influïa, com a element essencial, la contestació social existent i, en especial, el moviment obrer”, segons l’experta.

Allò que en un primer moment el franquisme va concebre com un judici polític per als deu sindicalistes, finalment les defenses el van fer servir per guanyar-se un carrer que començava a explotar. Per Molinero, “els advocats van representar les sinergies de tota l’oposició antifranquista i els seus arguments van mobilitzar la solidaritat interna, però també internacional, cosa que va perjudicar el règim extraordinàriament”.

Tot i condemnats, encara no estava tot perdut. ‘Cap a la llibertat’ és com s’anomena l’última part de l’exhibició: la denúncia persistent de les penes imposades va permetre que, el desembre de 1975, tots els empresonats sortissin d’entre reixes. Així es clou la mostra a la sala de les Guillotines de la BNE, entitat que ha organitzat l’exposició amb la Fundació 1º de Mayo, ara que es commemora el cinquantenari del Procés 1001.