La meritocràcia són els pares

El cas de Marta Ortega, filla d’Amancio Ortega, com successora en la direcció d’Inditex demostra el fals mite de la cultura de l’esforç.

“Els hi falta cultura de l’esforç”, afirmava aquesta setmana la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso en unes jornades del PP sobre joventut. “Ho tenen tot i els hi falta tenacitat i paciència”, afegia. El discurs meritocràtic de la dreta on es lliga la riquesa al treballar deixa de banda els factors estructurals com el lloc de naixement. “No crec que han de tenir més drets els que tenen més, però tampoc crec que se’ls hagi d’assenyalar per haver treballat més”, afirmava en la mateixa línia el secretari general del PP, Alberto Núñez Feijóo en un mitin el passat mes de març.

La meritocràcia simplifica el debat i justifica la pobresa amb l’excusa de l’esforç. Entre l’any 2020 i el 2021 la pobresa laboral va augmentar en un 17,9%, segons l’INE. Dos milions i mig treballadors espanyols estan en risc de pobresa i no arriben a finals de mes. Espanya és el segon país d’Europa amb més treballadors pobres, amb les treballadores de la llar com a principals afectades. El que suposa tenir una feina ha canviat. “El treball era una porta a tenir drets, però ha deixat de tenir aquesta capacitat”, afirma l’investigador Raúl Flores, sociòleg de la Fundació FOESSA (Foment d’Estudis Socials i Sociologia Aplicada) a RTVE.

“El 90% dels que neixen pobres moren pobres per més que s’esforcin, el 90% dels que neixen rics moren rics al marge del que facin o no per ser-ho”, assegurava el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz. Amb una societat sense igualtat d’oportunitats, l’estat del benestar pren rellevància amb l’objectiu d’aconseguir una major redistribució del capital i corregir les desigualtats estructurals del sistema. Un sistema del benestar fort permet accés a educació, sanitat o prestacions socials. El discurs meritocràtic, per tant, obvia les desigualtats socials i lliura tota responsabilitat a l’individu al marge de les condicions de cadascú. Es planteja la vida com una cursa, sense tenir en compte que no tots la comencen en el mateix punt. Una altra de les qüestions és la concepció d’èxit social. Antonio Maestre, exsubdirector de La Marea, afirmava que “se li ha de donar la volta al terme d’èxit social amb preceptes més humils”, ja que, “ningú entén l’èxit com a poder sobreviure amb la teva família tranquil·la i en pau, es comprèn com Amancio Ortega: un Ferrari, tenir un àtic i piscina”. Una concepció que genera frustració “perquè crea unes expectatives en la classe treballadora que no es poden complir”.

El naixement és el principal determinant en les condicions de vida dels individus i no l’esforç. El cas de Marta Ortega, filla d’Amancio Ortega, com a nova directora del grup Inditex, reobria el debat de la meritocràcia el passat mes de novembre. Mentre que es justificava el passat com a dependenta de la nova directora, molts criticaven el fals discurs de l’esforç. “La meritocràcia són els pares, mai millor dit”, afirmava la directora general de l’Institut de la Joventut.