Lluita obrera i solidaritat

La solidaritat, present als conflictes laborals des de fa més d’un segle, esdevé una arma imprescindible a l’hora d’aconseguir avenços socials i a la feina. Però no tota la massa salarial s’hi sent interpel·lada.

Com cada any, el 31 d’agost passat es va celebrar el Dia Internacional de la Solidaritat. La cita, lluny d’ofegar-se en un món dominat per l’individualisme, l’egoisme i la competitivitat, recobra tot l’esplendor si s’analitza des de la perspectiva de la lluita dels treballadors i treballadores. Des de la llavor del moviment obrer, la solidaritat ha estat una eina imprescindible per a la consecució d’avenços i progrés social, així com una forma de trobada davant la repressió.

Però avui dia, ¿com es pot articular la solidaritat si el teletreball s’ha estès, les relacions socials als centres de treball se’n ressenten i el capitalisme empeny a veure els iguals com a enemics? ¿Què fa que alguns treballadors i treballadores no se sumin a les vagues que aconsegueixen aglutinar la majoria d’una plantilla?

L’exemple més paradigmàtic de solidaritat obrera a l’Estat espanyol va tenir lloc fa més de 100 anys, concretament el 1919, a Barcelona. Establerta com a arma fonamental del moviment anarcosindicalista i del sindicalisme revolucionari, la Confederació Nacional del Treball (CNT) no va dubtar a desenfundar les seves forces per aconseguir la jornada laboral de 8 hores.

“La vaga de La Canadenca va començar al sector administratiu d’una empresa d’energia, es va estendre a tota la companyia, la van seguir el conjunt d’empreses del sector de l’electricitat i va acabar incloent la majoria de companyies de Barcelona i dels voltants”, explica Emili Cortavitarte, president de la Fundació Salvador Seguí, figura del sindicalisme llibertari més preeminent aleshores.

La solidaritat apareixia a cada cantonada, a cada conflicte laboral, com a la Barcelona dels anys 30, quan la ciutat es va inundar d’arrendataris que es van negar a pagar els alts preus dels lloguers. Poc després, l’arribada del franquisme va portar anys de repressió i misèria per a la classe treballadora, però no va aconseguir ofegar-la. N’és un bon exemple la vaga de tramvies a la capital catalana el 1951. “Aquella vaga va ser contra la carestia de la vida, l’increment dels preus. El tramvia era el mitjà de transport que la classe obrera feia servir per desplaçar-se a la feina”, apunta l’expert. La solidaritat, un altre cop, per damunt de tot, fins i tot de dictadures sanguinàries i totalitàries.

Aquesta idea de grans empreses i massa laboral organitzada va quedar gravada a l’imaginari col·lectiu, però no s’ajusta del tot a la realitat. “Com avui, també hi havia un teixit obrer molt divers, amb gent que treballava a companyies grans, d’altres de forma eventual i on es podia, amb una emigració molt urgent”, recorda el president de la Fundació Salvador Seguí.

La solidaritat i el neoliberalisme

Però avui, en canvi, la ideologia neoliberal ha travessat bona part de les classes populars, cosa que no passava fa un segle. “La burgesia intentava condicionar la vida i els treballs a través de la força i la violència i ara hi ha altres aspectes diferents, més sibil·lins, però que compleixen la mateixa funció”, afegeix Cortavitarte.

Des de L’Hospitalet de Llobregat arriba la veu de Sonia Turón, militant de la CNT i presidenta de la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL), lligada a la històrica central anarcosindical. “Hi ha coses que poden canviar amb el temps, però la solidaritat, no. El suport mutu és una cosa inamovible, no només en el sentit revolucionari, obrer i social, sinó també en el sentit humà”, explica.

Les coses, com deia Cortavitarte, han canviat molt des de fa cent anys. Ara ens enfrontem a l’establiment del teletreball com si fos un avenç social intocable, si bé Turón en fa una altra lectura: “És un parany, el teletreball és un parany. Si no compartim un centre de treball, aconseguiran trencar els vincles entre persones. Han aconseguit que ens sentim malament per obrir al carter mentre treballem des de casa”, il·lustra.

La solució per vertebrar allò que arribat el moment es materialitzaria en solidaritat obrera és la creació d’estructures paral·leles a l’Estat mateix, incideix la militant: “Hem de crear les nostres pròpies estructures de forma solidària, com ja es va fer fa dècades, per arribar on l’Estat no vol, ni moltes vegades pot, arribar”.

Des del seu punt de vista, s’ha perdut la cultura de la solidaritat que depassava les organitzacions socials anys abans de la Transició.

“Ho han aconseguit i gairebé no ens n’hem adonat. Per exemple, les festes majors dels pobles i ciutats les organitzaven els veïns de manera natural, fins que les institucions se’n van apoderar. Ara les buiden de contingut i sembla que no tenim cap més alternativa que queixar-nos de tant en tant”, lamenta.

Les vagues i la solidaritat funcionen

Precisament per això, els petits triomfs que avui dia recull la classe treballadora s’han de llegir com a grans avenços. Grans avenços impossibles d’aconseguir sense solidaritat. “Vam estar en vaga 234 dies, des del 9 de desembre del 2022, vuit mesos, i al final vam guanyar”. Així comença la seva diatriba Amaia Aristu, representant sindical a H&M del centre comercial La Morea, a Pamplona. Van aconseguir que les taules salarials, congelades des de 2019, s’actualitzessin a l’IPC, cosa que es va traduir en un augment del 24,7% dels seus salaris.

Pertany al sindicat ELA i ha notat com la solidaritat infunda aquesta força, sovint molt necessària per seguir amb aturades tan dures com les que ella i les seves companyes van lliurar. “La vaga la fas per tu, però també per la resta. De vegades t’enfonses i vols recular, però tenir tanta gent al costat ho fa impossible. Allò important és estar units, saber que lluitem pel mateix i que ningú quedarà enrere”, reflexiona.

Vuit mesos sense cobrar són molts mesos. Per això, l’estratègia d’ELA sempre va ser tenir una caixa de resistència, bàsica per a qualsevol conflicte que sorgeixi al si del sindicat. Hi van a parar una quarta part de les quotes d’afiliació. “I no cal oblidar el suport psicològic que suposa. Quan vam guanyar, la gent s’acostava a la botiga per donar-nos l’enhorabona”, diu. Però la solidaritat no sempre impregna tota la plantilla. De les 17 treballadores de l’establiment, quatre companyes amb càrrecs intermitjos a la companyia no es van sumar a l’aturada.

Desclassament de la classe obrera?

“No els he preguntat per què, perquè quan no vols fer alguna cosa hi poses mil excuses. I quan ho vols fer, busques la manera. Jo crec que és una qüestió del conflicte de classe, de no saber a quina pertanys. Són assalariades, classe obrera igual que nosaltres, però amb un càrrec intermig i això les fa no sentir-se iguals a la resta”, afegeix Aristu. Ni van recolzar la vaga ni les seves companyes a nivell moral. Conseqüència? “Una bretxa enorme entre nosaltres”, respon la sindicalista.

Una cosa diferent va passar, també a Araba, l’any 2021 amb la vaga de Tubacex. Després de gairebé vuit mesos aturats, la companyia va readmetre els 150 treballadors acomiadats en un expedient de regulació d’ocupació (ERO). “La vam seguir pràcticament tota la companyia, hi va haver molta solidaritat a tots els nivells”, comenta Eduardo Ibernia, empleat de la factoria, representant sindical per ELA i secretari del comitè d’empresa.

La faternitat va inundar l’espai i el temps. Plantats un dia rere un altre a les portes de la fàbrica, els comerços del voltant els acostaven menjar i els mostraven suport. “Estàvem en vaga unes 600 persones, excepte la direcció i algun comandament, però tots els operaris la vam seguir”, afegeix. Més que al desclassament, Ibernia atribueix aquesta realitat a la posició que cadascú exerceix a l’empresa. Els afiliats a ELA van poder beneficiar-se de la caixa de resistència, la materialització de la solidaritat econòmica necessària per als moments més durs.

La solidaritat internacional davant de la repressió

Per tant, el companyerisme continua sent essencial i imprescindible en la lluita obrera. No només a l’hora d’aconseguir demandes laborals, sinó per mostrar la repulsa cap a la repressió que sent com a pròpia. És el que actualment passa amb les sis de La Suïssa, sis militants de la CNT condemnades a presó per fer tasques i activitat sindical davant d’un establiment que no respectava les treballadores. “Al segle XIX la solidaritat és molt present dins el sindicalisme. Alguns teòrics pensen que l’acció revolucionària és la solidaritat dels proletaris del món”, determina Anna Pastor, experta en la fraternitat de matriu anarquista i que l’any vinent publicarà un llibre sobre Solidaritat Internacional Antifeixista.

De fet, una de les primeres campanyes de solidaritat transnacional es va viure a Espanya, a Catalunya, davant l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia el 1909. “Això prova que hi ha persones lluny d’on passen els fets capaces de compartir dolor i identitat, que els transcendeix com a persones”, subratlla la investigadora. És a dir, la solidaritat no només és cap a la persona, sinó cap a la causa que representa.

Si ens aturem a meditar-ho, el món no ha canviat tant. La societat se segueix commovent davant d’assassinats indiscriminats d’innocents, el tracte despietat de les institucions cap als migrants i la sororitat s’ha convertit en motor clau de la lluita feminista, per posar alguns exemples. Potser a poc a poc s’està oblidant que l’ésser solidari és una manera de millorar el món. Però no tot està perdut, sobretot si pensem que és a les nostres mans evitar-ho.