Què determina el salari?

28.145,02 euros, aquest és el sou brut mitjà anual dels catalans, segons les últimes dades disponibles (2021). Un salari estancat a nivells de 2004, indicava l’any passat un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, si bé la productivitat per hora ha crescut des de 2008. Una situació, la divergència entre sous i productivitat, que “suposa un risc creixent per a la sostenibilitat del model de prosperitat econòmica i social de Catalunya”, alertava l’entitat.

Els executius de les empreses de l’Ibex-35 l’any passat van cobrar 67,9 cops més, de mitjana, que les plantilles respectives, assenyala l’informe anual de remuneracions dels consellers de l’Ibex-35 que elabora la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). “El repartiment del valor afegit generat entre capital i treball s’ha desequilibrat, a favor dels marges empresarials”, recull l’estudi de CCOO que recentment ha analitzat els resultats de l’Observatori de Marges Empresarials. “Els marges han crescut dues vegades més que els salaris. Els salaris han perdut quota en el repartiment del valor afegit i han baixat del 52% al 46% entre 2018 i 2023”, detalla.

“No és fàcil indicar com es determinen els sous, perquè les decisions es prenen a nivell empresarial”, considera Javier Vázquez, professor d’Economia de la Universitat de Barcelona (UB). Teòricament el sou és la quantitat de diners que un treballador rep per la feina i el temps que dedica a una activitat que genera uns ingressos econòmics a un empresari. Als beneficis que origina l’empleat cal restar-hi la inversió de capital i equipament que ha fet l’amo, els costos per fer funcionar l’activitat i també el marge de guanys que l’empresari desitja. Podria ser una equació objectiva establerta, però “no funciona així”, continua Vázquez. Hi entren en joc altres aspectes. D’entrada, el salari mínim interprofessional i els convenis col·lectius, recorda Nieves Rabassó, presidenta de la comissió de Relacions Laborals i Gestió de Capital Humà del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Per llei aquests són els topalls mínims que els treballadors han de percebre a Espanya, però res impedeix cobrar per sobre de conveni ni més enllà: “La llibertat d’empresa és un dret constitucionalment reconegut, també a la carta fundacional de la Unió Europea”, precisa. “La diferència salarial entre un director general i un treballador ras pot ser infinita”.

Sembla clar que no és el mateix tenir experiència per fer una activitat que no tenir-la; estar format per dur-la a terme o no; treballar en una gran ciutat o en un micropoble; fer-ho a mitja jornada o a jornada completa; de nit o en cap de setmana; ser més o menys ràpid a l’hora d’executar-la o obtenir-ne un resultat de més o menys qualitat. La productivitat, la línia recta que solia explicar la quantia salarial, trontolla. Així ho indiquen no només la Cambra de Comerç barcelonina sinó també, i entre d’altres, l’economista Miquel Puig al llibre Els salaris de la ira i més recentment el Banc d’Espanya, a l’Informe anual 2023.

Així doncs, a més dels citats, hi ha altres altres aspectes, potser menys evidents a primera vista, que modifiquen el valor d’un sou. “La negociació d’un salari correspon a criteris subjectius”, afirma Rafael Allepuz, professor del departament d’Economia i Empresa de la Universitat de Lleida (UdL), i n’apunta un: el reconeixement social. “Amb l’atenció a les persones hi ha molta feina a fer, les treballadores tenen molt de mèrit i cada cop cal més professionalitat, però són feines molt poc valorades socialment i això fa que tinguin uns sous baixos”. I encara addueix una altra raó que modula les nòmines: “Qui té més oportunitats per accedir als millors llocs de feina, la vida li anirà millor. I això no està relacionat amb l’educació, sinó amb les relacions socials. Les relacions socials et permeten arribar a determinats cercles i a la part alta de l’escala retributiva”.

“Tan de bo els salaris fossin una fórmula exacta, però en general es mouen per com és la situació a cada sector professional”, exposa Joan Pere Enciso, també professor d’Economia i Empresa de la UdL. La relació entre oferta i demanda explica part dels salaris que es cobren a Catalunya: si hi ha pocs llocs de feina i molts candidats, els honoraris cauen. Si l’escenari és l’invers, els sous s’eleven.

Per al politòleg de la UB Jordi Guitérrez, a més de l’SMI i la situació del mercat de treball hi ha una tercera peça que modula les retribucions: l’estructura econòmica i social del lloc on es duu a terme l’activitat. El Principat és terra de petites i mitjanes empreses (pimes, el 98% del teixit productiu), fet que afavoreix sous baixos perquè els marges dels empresaris també ho són. No ho veu igual l’economista Santiago Niño Becerra, que recorda a X que l’estructura empresarial d’Alemanya també la configuren pimes, però amb una capacitat productiva i una aposta per la recerca i la innovació superiors a les catalanes. Malgrat les diferències entre Catalunya i Alemanya, Gutiérrez fa notar com l’augment progressiu de l’SMI a Espanya els últims anys “no ha afectat negativament el mercat laboral. Al contrari, l’ha beneficiat”.

Desigualtats i canvis

“El salari a vegades és un miratge, és una visió simplificada”, manifesta Sílvia Carrasco, professora d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “Associat al sou hi ha uns beneficis obligatoris que la gent no veu: un treballador té una pensió, dret a subsidi d’atur, accés a la sanitat… La protecció laboral compta tant com el preu/hora”. Però eixamplar la mirada del què significa la xifra de la nòmina no és motiu suficient per reconèixer que “s’hauria de pagar més. No hi poden haver treballadors pobres”, conclou. 

“Generem molta més riquesa que abans, però tenim gent molt més pobra i més desigualtats”, lamenta Sergi Moya, politòleg i tècnic del Departament de Drets Socials. L’informe de convergència social de la Unió Europea hi posa números: l’augment del salari mínim interprofessional i de la cobertura de les prestacions per desocupació no són suficients per disminuir “la desigualtat d’ingressos [d’Espanya], que seguia sent de les més altes de la Unió Europea el 2023, amb el 20% més ric de la població amb uns ingressos 5,5 vegades superiors als del 20% més pobre”.

“Costa molt que els empresaris paguin millor”, assegura Cristina Torre, secretària d’acció sindical de CCOO Catalunya, bregada en negociacions col·lectives. Però obre una porta a l’esperança: “Amb la digitalització i la transformació del model productiu tenim l’oportunitat de millorar les condicions laborals”. Uns canvis que podrien caminar en la direcció que defensa Ernest Poveda, economista i president de la consultoria de recursos humans Icsa Grupo: la retribució per objectius. “Cal fer un vestit a mida de cada persona a l’hora d’establir el salari. El sou ha de constar d’una part fixa que sigui el mínim per sobreviure i una de variable, motivadora i satisfactòria per al treballador. Ara hi ha les eines tecnològiques que permeten establir la productivitat de cada treballador”, explica.