Servir i ser servits: l’hostaleria que ven al turisme l’ànima dels pobles

Verano sin vacaciones. Las hijas de la Costa del Sol radiografia una realitat a la vista de tothom que regalima submissió i precarietat i evidencia la dependència del qui ve de fora

L’expressió ‘fer l’agost’ per referir-se a un guany rodó, net, envejable, va néixer a la barra d’un bar amb vistes al mar, a la cuina d’una guingueta sobre la sorra d’una platja, a la taquilla d’una piscina en un poble de secà, al restaurant i a l’hotelet de tants i tants petits pobles del Pirineu, de punta a punta. 

La canícula de l’estiu i el descans a les escoles han estacionat, tradicionalment, la majoria d’estades vacacionals en unes poques setmanes, tot concentrant sortides i arribades en carreteres, aeroports, estacions de tren i destins turístics de costa i muntanya de tal manera que els receptors d’aquests estiuejants -restauradors, hotelers i proveïdors de tot i més- agafen aire abans de començar la temporada i no el poden deixar anar fins que els turistes marxen. És una situació asfixiant que, no obstant, els qui més rèdit treuen del turisme -molts cops inversors de fora dels llocs més turístics, que agafen el caramel i deixen l’embolcall- aspiren a reproduir tot l’any. Però cada cop els és més difícil trobar súbdits per aquesta conquesta. Per començar, falten cambrers i cambreres arreu.

I s’entén molt bé quan ens endinsem en el relat de l’Ana Geranios, periodista nascuda a Algeciras l’any 1988, que ha viscut la feina de cambrera, a la Costa del Sol. Amb pantaló negre i camisa blanca acabada de planxar, desplaçant-se en transport públic al restaurant on treballava, un dels seus molts treballs servint turistes, Geranios observa. I la seva mirada crítica repassa tot el que viu i veu al voltant entre els seus iguals en l’ofici: “Persones empobrides que treballen al sector serveis en un lloc de luxe, diners, excés i corrupció”.

L’autora de Verano sin vacaciones no escatima pensaments i punts de vista molt il·lustradors. Des del seu prisma en primera persona, ens regala claredat i punts sobre les ‘i’ en allò que tothom sap, però fa com si no. Ens fa partícips de les seves converses amb altres treballadors que, com ella, gasten les hores de vida servint els qui -com diu- “poden comprar-ho tot, i s’acaben fent amos d’un lloc del qual no en coneixen res”. L’Ana ens informa a través de les seves notes íntimes sobre el que va veient i fa aflorar una realitat dura que reclama, i molt, una reflexió com a societat.

La meitat del llibre és el seu diari durant un estiu quan -diu- “vaig comprendre que no podíem normalitzar aquella vida que jo havia portat tant de temps en hotels, guinguetes, bars i cafeteries”. La segona part del relat és un assaig ple de referències d’altres autors que, com ella, s’han aturat a deixar per escrit descripcions que interpel·len i que continuen convidant-nos a reflexionar sobre el model laboral que més s’imposa o el que menys convé. Hi trobem extractes dels treballs d’Héctor C. García i Alfredo Olmeda, a Aprendiendo a obedecer (2015), de Trabajos de mierda (David Graeber, 2013) o, en mans de Giuseppe Rensia, la qüestió de si el treball és o no immoral (Contra el trabajo, 1923).

Amb l’espontaneïtat personal tan vivaç i real de les paraules i llenguatge de Geranios, i la documentació a base de punyents cites que fan diana en allò que vol transmetre, el llibre esdevé una bona anàlisi d’aquest sector econòmic que s’enriqueix gràcies al treball de qui es dedica a servir un públic que pot permetre-se’l. Fa aflorar una indústria que descansa sobre l’explotació laboral, el servilisme polític i la voracitat ecològica amb la intenció de fer-nos preguntes, pensar, imaginar com seria un món sense hostaleria.

La narració s’ubica a Màlaga, perquè l’autora enfoca el que té al davant, però ho fa per explicar, en realitat, el mateix que està passant a Barcelona, a la Costa Brava, a Mallorca o a Alacant.

De conversa en conversa, de pensament en pensament, ens fa aturar la ment sobre la dificultat per trobar un habitatge on allotjar-s’hi mentre es treballa, perquè els lloguers elevadíssims que només els turistes poden pagar ja queden fixats per a sempre. Però, ¿on ha de dormir qui cal que hi sigui perquè la roda econòmica giri i el turista pugui sortir a sopar, prendre copes i sigui ben servit?

Les condicions laborals i la competitivitat entre els mateixos companys de plantilla, la lluita pels torns horaris, en definitiva, la vida de la gent que treballa l’hostaleria és aquest submón que sembla que la societat ignora i que ningú no valora, començant per la remuneració amb la qual és tractat. I en aquest llibre en queda bona constància, així com la necessitat de preguntar-nos si no estarem fent massa les nostres ciutats a gust del turista.

El diari d’Ana Gerarions és digne de lectura per als polítics de qualsevol àmbit, local, nacional, internacional, i de totes les disciplines, des de l’economia fins a la sanitat, passant pels responsables de la formació i educació de les futures generacions de ciutadans, tant com per als qui han de dirigir-nos -suposadament- cap a un món més sostenible.