La temporada turística arrenca i manté les desigualtats de molts llocs de feina

El sector té dificultats per cobrir vacants, mentre la càrrega laboral ha augmentat

Llits fets i lavabos nets, taules parades, curiositats històriques per amenitzar les explicacions a punt, atenció descansada per afrontar un altre dia al volant o caixa preparada per començar a vendre tiquets en una guixeta. Fragments de feina, de vida, de les 471.400 persones que avui, a Catalunya, es dediquen al turisme. Un dels principals motors del Principat i responsable, en part, de la bona situació que respira l’economia catalana actual, amb les previsions per Setmana Santa i l’estiu a l’alça.

1,4 milions de visitants estrangers han passat per Catalunya aquest mes de gener, un 11% més que el gener de 2023. Han fet una despesa mitjana de 1.095,6 milions d’euros, un 8% més que l’any passat. I els ingressos per habitació disponible als establiments hotelers catalans s’han enfilat fins als 59,2 euros, un 16% més que 2023, segons el balanç d’activitat turística del primer mes de 2024.

L’any passat va tancar amb xifres rècord per molts grups hotelers, el sector del càmping, la restauració, les aerolínies o les companyies de creuers. S’han recuperat i superat les dades anteriors a la pandèmia, “però no hem après res”, lamenta Júlia Martí, investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG). “Tornem a basar la recuperació econòmica en el turisme, un sector molt intensiu en mà d’obra i en què l’única manera d’obtenir beneficis és a través de les condicions laborals”. 

Nocturnitat sense plusos, festius sense complements, canvis d’horari sense avís, jornades que s’allarguen indefinidament, prevenció de riscos laborals escassa, esgotament, frustració i incompliments reiterats dels contractes a canvi d’un salari mitjà inferior al de la resta d’ocupacions. “El sector turístic ha romantitzat la precarietat”, afirma José Antonio Donaire, professor de la facultat de Turisme de la Universitat de Girona (UdG), director de l’Institut de Recerca en Turisme i coordinador del Pacte Nacional per un Turisme Responsable. L’empresariat mateix “se sorprèn que hi hagi gent que entri al sector sense acceptar aquestes condicions de feina”, continua. 

Una indústria amb característiques especials

“No crec que el sector sigui psicòpata”, comença a explicar Ernest Cañada, membre d’Alba Sud i investigador postdoctoral de la Universitat de les Illes Balears, “sinó que la reducció de costos és una de les estratègies bàsiques per la naturalesa de l’activitat i per les transformacions del sector”. “El sector turístic és un sector de baixa especialització i baix valor afegit en producció, amb variacions de temporada, amb molt treball d’atenció al client (i amb franges molt elevades d’irregularitat). No és sorprenent que el treball sigui mal pagat, discontinu i precari”, sosté Antonio Russo, catedràtic del departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i coordinador del projecte europeu de recerca SMARTDEST. Óscar Casanovas, professor i director acadèmic del grau de Turisme del CETT, hi posa el contrapunt: “Tradicionalment, s’identifica el mercat laboral turístic amb determinats llocs de treball que no el representen, com les feines del sector de la restauració i la neteja. Però gestors culturals, creadors de contingut, creadors de productes turístics, gestors públics en l’àmbit turístic, guests relations… també són sector turístic. Precarietat? Potser sí, però potser menys”.

Diversos motius expliquen la feble situació laboral dels treballadors de l’àmbit turístic, segons els acadèmics consultats. D’una banda, l’estacionalitat: són feines en què, en pocs mesos, cal guanyar diners per tot l’any, fet que justifica la sobrecàrrega horària i altres excessos laborals, si bé a ciutats com Barcelona l’estacionalització ha desaparegut i el turisme és constant tot l’any. De l’altra, el pes de l’empresariat familiar, amb maneres de fer ja superades i sense sindicació per part dels treballadors. I sobretot, perquè el sector es basa en l’ús de mà d’obra extensiva per acumular capital. La competitivitat s’ha aconseguit, massa vegades, no mitjançant la millora del servei, sinó a costa d’empitjorar les condicions laborals dels treballadors. També cal sumar-hi la poca formació que es demana (el 27,4% dels treballadors només té estudis primaris i el 56,5% estudis secundaris, segons l’anàlisi de l’Observatori del Treball i Model Productiu corresponent al quart trimestre de 2023), l’ús marginal de tecnologia i com la reducció de costos puntua de cara als inversors, una de les tendències en agument des de la crisi de 2008.

El sector n’és conscient i ho permet, com posa de manifest el document del Compromís Nacional per un Turisme Responsable, amb 67 empreses turístiques i associacions empresarials adherides, entre d’altres entitats: “Les empreses i institucions relacionades directament i indirecta amb el turisme manifesten el seu compromís per millorar la qualitat de l’ocupació. Aquest compromís se centra en set objectius: (a) unes retribucions salarials justes; (b) la millora de l’organització i l’estructura horària; (c) l’erradicació de les formes atípiques del treball; (d) la reducció progressiva de l’estacionalitat turística; (e) el compromís actiu de tots els actors per preservar la salut integral de les persones treballadores i la promoció dels hàbits saludables als centres de treball, a més de polítiques preventives amb perspectiva de gènere; (f) la generalització dels plans d’igualtat a totes les empreses tal com preveu la legislació, i (g) l’adequació o implantació d’un protocol d’acolliment dels treballadors i les treballadores immigrats al sector turístic, en col·laboració amb les administracions públiques”. La Fàbrica Digital s’ha posat en contacte amb el Gremi d’Hotels de Barcelona i amb ConfeCat, que han declinat participar en aquest reportatge.

“Tot s’ha desvirtuat molt, malgrat que el sector està funcionant molt bé”, indica Paco Galván, responsable d’Hostaleria de CCOO Catalunya. “El conveni d’hostaleria és ampli i no és un mal conveni, però no es fa complir”, reconeix. “Ara, les càrregues de treball són majors, és així des de després de la pandèmia. S’han trencat moltes normes que hi havia i s’ha de treballar per dos”. En la mateixa línia parla Vania Arana, portaveu del sindicat Kellys Barcelona: “La temporada 2024, que ha començat amb el Mobile World Congress, ha arrencat de manera desastrosa per nosaltres. La càrrega de feina ha augmentat. I l’estiu serà pitjor“. Calculen que el cost de netejar i deixar llesta una habitació d’hotel serà d’uns 0,60 euros, quan ara ronda els 0,80 euros. “No hem de guanyar per habitació, ens han de pagar per jornada laboral”, reclama.

La situació de les cambreres de pisos és una de les més flagrants dins el sector turístic. Gràcies a l’organització i la lluita de les Kellys han alçat la veu i s’han guanyat l’opinió pública, però hi ha abusos laborals que es mantenen, sobretot en “treballadores que no  parlen l’idioma, amb fills i preferentment africanes”, assenyala Arana. 

Amb l’última reforma laboral, el conveni sectorial ha tornat a primar per sobre del d’empresa, els costos laborals d’externalitzar s’han equiparat als de no fer-ho i la figura del treballador fix-discontinu ha limitat la successió de contractes temporals, aspectes que, en principi, haurien de beneficiar els treballadors del turisme. De les 471.400 persones que avui treballen en l’àmbit turístic a Catalunya, el 53% té un contracte indefinit i el 47% restant un de temporal (el 35%, d’un mes o menys), recull l’últim informe de l’Observatori del Treball i Model Productiu. “Encara és aviat per valorar com està funcionant el contracte fix-discontinu”, considera el sindicalista Galván. “Garanteix millors condicions al treballador, però costa que es vagi implementant”. Vania Arana no hi està d’acord: “Ens fan contractes com a fixes-discontínues, però resulta que no tenim la feina assegurada quan torna a haver-n’hi”. 

Dificultats per cobrir vacants

“La indústria turística no vol veure el problema que té”, creu Gilda Hernández-Maskivker, doctora en turisme i oci i directora de la càtedra de Turisme, Sostenibilitat i Innovació de l’IQS-Universitat Ramon Llull. “Encara pensa en el turisme com una feina 24/7, amb esforç, vocació i dedicació, però després els sous no són cap meravella”. Mentrestant, i des de fa dos anys, se succeeixen els anuncis i les notícies sobre la falta de treballadors a la restauració o als allotjaments hotelers. “Clar que no troben gent!”, exclama Hernández-Maskivker. “Paga bé, ofereix flexibilitat laboral, conciliació, motivació i cuida els treballadors”, argumenta. Són aspectes que tant l’IQS com el CETT asseguren transmetre als estudiants. “S’ensenya. I es fa de manera reflexiva, constructiva però crítica i, alhora, determinada. Els biaixos de gènere, les problemàtiques lligades a la maternitat/paternitat a l’entorn laboral, el dret a la desconnexió digital… Crec poder dir que es posa tot sobre la taula amb el convenciment que els professionals que formem, en un futur, seran influencers en el millor dels sentits“, explica Óscar Casanovas. Per a les pràctiques dels graus també busquen aliances amb empreses que respectin els drets laborals, cosa no sempre fàcil, admet Gilda Hernández-Maskivker.

Siguin o no estudiants de turisme, les generacions més joves estan plantant les ofertes laborals de l’àmbit turístic. Són més exigents amb els seus drets laborals, estableixen línies vermelles, de manera que esquiven les proposicions i se’n van cap a la logística o el comerç, asseguren diverses fonts. “Fins que la llei no obligui el sector a canviar no ho farà”, afirma la directora de la càtedra de Turisme, Sostenibilitat i Innovació. “O quan la pressió social sigui molt forta”, afegeix. 

Els camins que l’anomenat turisme sostenible i el turisme responsable han obert, més conscients i respectuosos amb el medi ambient i amb les comunitats locals, són la solució al problema per alguns, encara que les millores laborals s’escriuen amb tinta gairebé invisible. “Mentre les mesures per millorar les condicions laborals siguin voluntàries, això no va enlloc”, diu la investigadora Júlia Martí. “Cal una acció coordinada de totes les adminstracions perquè els controls siguin més clars”. “Les inspeccions de treball fan curt, perquè el sector és molt gran”, explica el professor Donaire. “A més, l’empresariat ha incorporat les possibles sancions”, destaca.