El temps, la cooperació i els agents socials, claus per reformular el treball d’avui

Hi ha aspectes de la feina que no han canviat en 100 anys

“De què parlem quan parlem de feina?” o “Per què treballem?” han estat dues de les qüestions que han encarrilat algun dels debats de la tarda del segon dia del Congrés Català del Treball. “Fa 100 anys que a Espanya treballem vuit hores al dia, però moltes coses han canviat des d’aleshores i moltes no funcionen”, ha advertit Joan Sanchís Muñoz, professor d’Economia Aplicada a la Universitat de València. “Tenim una productivitat baixa, precarietat, problemes de salut mental, falta temps per fer les coses de manera sostenible… Hi ha una incompatibilitat creixent entre vida i feina”.

L’encaix més o menys difícil entre hores de treball i vida personal ha tornat a posar el temps al centre del debat laboral. València està fent una prova pilot sobre la jornada laboral de quatre dies. El Regne Unit va acabar el seu experiment fa un parell de mesos. I el Govern central ha obert una convocatòria d’ajuts perquè les empreses industrials tantegin els quatre dies feiners. “El temps de treball és un conflicte clàssic”, ha recordat Sara Moreno Colom, professora de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i moderadora de la taula. “Darrere el control del temps de treball sempre hi ha un sistema de poder”, ha afegit.

La distinció entre feina i ocupació, allò no remunerat versus allò remunerat, ha estat el fil argumental de Cristina García Sainz, professora honorària de Sociologia a la Universitat Autònoma de Madrid. “Diàriament, cada dona adulta fa 4,5 hores de feina al dia que no són ocupació [feines domèstiques i/o de cures]. L’home, 2 hores”. De manera que la reducció d’hores de feina remunerada “pot generar un augment de les càrregues de treball no remunerat”, ha alertat

Raquel Serrano Olivares, professora de Dret del Treball a la Universitat de Barcelona, ha plantejat un altre escull: “Crec que posem massa l’accent en la quantitat d’hores de feina, però no en la qualitat. Hi ha treballs marginals, parcials involuntaris o contractes fixos discontinus on no arriben els drets de reducció del temps”.

Qui només veu beneficis a rebaixar les hores d’ocupació ha estat Jon Bernat Zubiri, professor de Relacions Laborals a la Universitat del País Basc, després d’avaluar-ne l’impacte des de la recerca. “Permet arreglar la distribució primària de la renda, repartir millor les hores de feina entre homes i dones, resoldre la divisió sexista del treball de cures i reduir l’atur”. Ha indicat que també millora l’absentisme laboral, la sinistralitat i permet a les arques públiques obtenir ingressos nous, gràcies a l’augment de contractació. “La reducció de jornada a 34 hores [en lloc de les 40 setmanals] a Espanya tindria un cost laboral net per a les empreses d’entre 15.000 i 20.000 milions d’euros, amb retorn per a les administracions públiques d’entre 10.000 i 15.000 milions. Hi ha marge per oferir ajuts per incentivar aquesta mesura i d’altres”.

Cooperativisme per dignificar el treball

En paral·lel a la reflexió sobre el temps de treball s’ha dut a terme una altra taula rodona, dedicada al cooperativisme i l’economia social. “El sector de serveis és un sector creixent des dels anys 90, però amb unes condicions de precarietat molt elevada. Per tant, cooperativitzar-lo pot ser una alternativa“. Així és com Özgür Güneş Öztürk, professora de Geografia i Sociologia a la Universitat de Lleida, ha encetat el debat.

“Vivim a la societat amb més desigualtats de la història, no hem après a distribuir la riquesa general. El cooperativisme té el repte de generar treball digne i millorar les condicions de vida de tothom. Volem societats riques, no persones riques”, ha afirmat Maravillas Rojo Torrecilla, presidenta d’Abacus, una de les cooperatives més grans de Catalunya.

Ivan Miró Acedo, sociòleg al capdavant de la cooperativa Ciutat invisible, accepta el marc d’actuació de l’economia solidària, el capitalisme, però no del tot les regles de joc: “L’economia social i solidària està subjecta als cicles del capitalisme, però defensa un model econòmic plural i transformador”. I Laia Bonastra Argüello, presidenta de Suara, ha posat l’accent a “mirar i estudiar com podem revitalitzar territoris que estan menys treballats a nivell de xarxa”.

Els reptes de sindicats i patronals

L’última sessió del dia ha estat per al diàleg social. Sindicats i patronals s’han d’entendre per avançar conjuntament i afrontar els canvis i reptes de cada moment sense deixar ningú a l’estacada. Convergència d’interessos oposats per millorar la vida de tothom, si bé la taxa de cobertura de la representació unitària, a Catalunya i a Espanya, que és del voltant del 50%, “és un problema perquè suposa que, avui, moltes persones no tenen representació sindical”, en paraules de Xavier Solà Monells, professor de Dret del Treball a la Universitat Autònoma de Barcelona. I fa responsable d’aquesta xifra la legislació sobre sindicació i la jurisprudència del Tribunal Suprem.

Que tant a Catalunya com a Espanya hi dominin les petites i mitjanes empreses (pimes), i les microempreses (menys de 10 treballadors), no facilita que els treballadors se sindiquin. Per tant, queden al descobert davant de possibles abusos laborals. Les noves feines que la tecnologia ha fet possible encara disgreguen més aquest escenari, de manera que “caldria incorporar noves veus com a agents socials”, segons Beltrán Roca Martínez, catedràtic de Sociologia a la Universitat de Cádiz.

Nuria Gilgado Barbadilla, secretària de Política sindical d’UGT, ha reconegut que “tenim baixa cobertura entre el teixit empresarial perquè som un sistema de pimes” i que hi ha sectors emergents que no tenen representació. Però també ha avisat que els llocs de feina sorgits gràcies als avenços tecnològics “no són tots nous. Molts es basen en feines molt antigues, però ara tenen una aplicació i no hi ha un lloc de treball concret”. “Ofereixen el mateix que altres, però precaritzant més els treballadors”, ha afegit Cristina Torre López, de la secretaria d’Acció sindical de CCOO.

Francisco Andrés Valle Muñoz, professor de Dret del Treball a la Universitat Pompeu Fabra, ha desgranat la situació dels treballadors digitals, per a qui reclama que “puguin exercitar els mateixos drets que la resta de treballadors”.

Entre la broma i la provocació José Luis Salido Banús, assessor jurídic de Foment del Treball, ha clamat que “el diàleg social és bo, però no és la panacea. S’ha d’utilitzar quan cal”. També ha demanat una “negociació col·lectiva descontaminada de poders polítics”. Josep Ginesta Vicente, secretari general de PIMEC, s’ha mostrat més conciliador: “Crec que els acords interprofessionals poden donar estructura de drets si són valents i no declaracions de principis. Quan els agents socials ens posem d’acord no cal que els governs facin lleis per regular els sectors”.

Amb algunes pinzellades s’ha recordat que, a Catalunya i a Espanya, els sous són, en conjunt, baixos. “Un país que vulgui ser just ha de pagar salaris justos. Però això també vol dir avaluar l’eficiència i la productivitat”, ha subratllat Ginesta. Una de les maneres de fer-ho, per a la representant de CCOO, és que “la democràcia real ha d’entrar a les empreses. La participació del treballador ha de formar part de les decisions sobre les grans transformacions actuals”.

Finalment, a la sessió de la tarda hi ha hagut temps per recordar que tot just ahir (25 d’abril) ha fet deu anys de l’esfondrament de l’edifici Rana Plaza, a Bangladesh. Segurament l’exemple més dramàtic de la deslocalització del treball, les cadenes de globals de valor, que desafien les lleis de protecció laboral. “El dret internacional no pot fer res per impedir vulneracions. No té capacitat”, ha lamentat Adoración Guamán Hernández, professora de Dret del Treball a l’ Institut Universitari d’Estudis de les Dones. Malgrat que s’estan fent passos per obligar les empreses matriu a agafar el control de tota la cadena de producció, “cada dia hi ha 50 milions de persones treballant en esclavitud per culpa de la cadena global de valor”.