Un model econòmic per cuidar les persones que ens cuiden

No som res sense salut. Ho hem pogut comprovar amb l’última amenaça global, la pandèmia per la Covid-19. Ho comprovem a cada any que passa i ens fem més grans. Per sort, hi ha persones que es dediquen a cuidar-nos, encara que no se’ls hi agraeix com es fa amb altres feines: amb un salari digne, amb unes bones condiciones laborals. Per què? Perquè les feines es fan a la llar, amb persones dependents, persones grans, nens i nenes. I, com ocorren dins d’aquelles quatre parets, no es reconeixen com a treball.

Per remeiar això, a la dècada dels noranta es va començar a plantejar als Estats Units l’economia de les cures, un model econòmic que s’enfronta a l’actual: mentre que aquest últim es caracteritza pel consumisme i la competitivitat, el primer vol posar la vida en el centre. I, per assolir-ho, pretén assignar un valor productiu i econòmic a totes les hores de feina que es dediquen diàriament al manteniment de les llars i de les persones que ho necessiten, tant majors com infants, i que, al cap i a la fi, permeten un estat de benestar.

A Espanya, l’any 2019 hi havia 1.386.037 persones en situació de dependència reconeguda i quasi 160.000 que es trobaven pendents de valoració. És a dir, representaven a prop del 3% del total de la població.

Anteriorment, l’any 2006, el Govern espanyol va aprovar la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència. Una mesura que, després de més d’una dècada, segueix sense tenir prou finançament: el 2020, el sistema d’atenció a la dependència va tenir una inversió pública de quasi nou milions d’euros, és a dir, al voltant del 0,6% del PIB. Aquest percentatge ascendeix tímidament un 0,3% quan es tracta de les cures a llarga duració en les quals s’inclouen l’assistència social i sanitària. Una xifra que està per sota de la mitjana dels países de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), on aquestes despeses representen l’1,5%.

Els treballs no remunerats fets per dones de 15 o més anys ascendeixen almenys als 10,8 mil milions de dòlars anuals a escala mundial”

Aquesta falta de cobertura provoca, primer, que milers de persones estiguin mesos en llista d’espera per rebre ajudes; i, segon, que les feines de cures recaiguin en la família, majoritàriament en les dones, i en el sector privat.

Com a contrast, Intermón Oxfam va presentar també el 2020 un informe al Fòrum Econòmic Mundial de Davos amb unes xifres clau que denunciaven el menyspreament de les feines de cures. En total, aquests treballs no remunerats fets per dones de 15 o més anys ascendeixen almenys als 10,8 mil milions de dòlars anuals a escala mundial. Aquest nombre, tot i això, es tracta d’una estimació inferior al valor real, ja que “les dades disponibles es basen en el salari mínim i no en el salari just, i a més a més no tenen en compte el valor social de la feina de les cures més enllà de l’econòmic, ni tampoc el fet que, sense aquesta feina, la nostra economia es col·lapsaria per complet”, assegura l’organització.

Hi ha una alta correlació entre els llocs i el tipus de sectors en què les persones treballadores són majoritàriament homes, els quals gaudeixen de majors salaris i representen un percentatge molt menor comparat al de les dones que abandonen la seva feina o accepten treballar a temps parcial per cuidar de les seves famílies. La desigualtat de gènere en aquest cas és evident, i és per això que el feminisme és un fort component en l’economia de les cures, una feina fortament feminitzada i submergida.

‘El canvi cultural, el trencament dels estereotips, s’ha de donar en les escoles, però sobretot en les lògiques empresarials, assegura l’economista Yolanda Jubeto”

A Espanya, les dones dediquen una mitjana de 130 milions d’hores de feina anuals al treball de cures no remunerat que, si es reconeguessin, contribuirien aproximadament al 15% del PIB nacional, segons un estudi de l’Organització Internacional del Treball (OIT).

“En un mercat laboral que exigeix tant a les persones i obliga a competir, les dones no se senten còmodes. El canvi cultural, el trencament dels estereotips, s’ha de donar en les escoles, però sobretot en les lògiques empresarials. S’han d’impulsar altres models d’empresa més vinculats a l’economia social, la solidària i el cooperativisme. Des de la lògica capitalista és difícil trencar amb els esquemes que situen el treball com a prioritat i no la vida”, defensa l’economista feminista i docent Yolanda Jubeto.

L’envelliment de la població, la disminució de la taxa de fecunditat, la crisi econòmica i la crisi climàtica, el poderós interès de les empreses… Sembla que el context actual complica la garantia d’aquests serveis, però l’experta reconeix que s’estan fent passes petites per a millorar les condicions de treball en el sector.

‘Les ajudes a les cures són marginals perquè les grans empreses es queden amb gran part dels recursos públics destinats a superar la situació’, sosté Jubeto”

L’exemple més paradigmàtic ha estat l’aprovació d’una llei que dona el dret a l’atur a les treballadores de la llar, que fins ara havien estat excloses de l’estatut de treballadors. Elles són el col·lectiu més vulnerable. Moltes d’elles són migrants i tenen pèssimes condicions de treball. A més a més, a vegades viuen situacions violentes envers els seus patrons, ja sigui per un acomiadament sense precedents, o per estar subjectes a abusos sexuals.

Ara per ara, el Govern central ha posat en marxa el Pla de xoc per a l’economia de les cures i reforç de les polítiques d’inclusió amb 3.500 milions d’euros dels fons europeus, amb els quals es calcula que la despesa pública en cures podrà augmentar més del 2% del PIB el 2050 i el nombre de persones grans beneficiàries d’ajudes a la dependència es podrà duplicar fins a arribar a 1,6 milions de persones, tal com es predisposa a l’informe Espanya 2050.

“Tot i que una part dels fons europeus estiguin destinats a l’economia de les cures, l’ajuda acaba sent molt marginal perquè qui tenen més capacitat d’incidència són els lobbies de les grans empreses. Els seus discursos sobre el bé social i la responsabilitat corporativa són una estratègia de màrqueting. Són elles les que es queden amb gran part dels recursos públics que van destinats, en principi, a superar aquesta situació. Mentre estiguin al poder, serà difícil canviar-ho”, assegura Jubeto.

En un context global on les cures seran cada cop més necessàries, s’han de plantejar noves polítiques i mesures per protegir aquelles persones que entreguen el seu temps pel benestar social col·lectiu. I, sobretot, començar a formatejar el xip cultural que ens fa creure que són les dones les úniques que es poden dedicar a aquestes feines.