Qui i com actua als festivals de música?

L’Olívia de The Tyets, Mussegu de Figa Flawas, Sembla mentida de Mushka i Roots, Avions volant de Julieta. Aquestes són algunes de les cançons que ens han acompanyat durant els mesos d’estiu, dins i fora dels més de 100 festivals de música que entre juny i setembre s’han celebrat a Catalunya. 

Esdeveniments de petit i gran format, urbans i rurals on milers de persones han gaudit dels seus artistes preferits durant hores, de bon ambient, cerveses i més cerveses… Però les llums de l’escenari enlluernen i no deixen veure el que hi ha més enllà. I les melodies ens ensordeixen davant les queixes que es repeteixen entre els grups de música i artistes menys reconeguts a Catalunya: precarietat, males condicions laborals i obstacles per triomfar en un sector tan complicat i competent com l’artístic.

“En un festival un grup pot guanyar 2.000 euros i un altre, tocant la mateixa estona, 30.000 euros o més. I aquests diners s’han de repartir entre els membres del grup, però també amb els tècnics de so, els tècnics de llum, el lloguer de la furgoneta, les dietes, el dissenyador de llums si en tens o amb altres professionals que col·laboren en la teva actuació en un concert. I a més, per cada participació en un festival la discogràfica i el management s’enduen un percentatge”.

Així parlava Àlex Pérez, músic, compositor, productor musical i professor, en una entrevista a La Fàbrica Digital a principis d’any. Resumia la desigualtat al món de la música. La seva és una experiència compartida per més artistes a qui se’ls nega la feina o no se’ls valora prou. Passa a les sales de concerts, a les festes de poble i als festivals. Però els últims espectacles són l’epítom d’aquesta precarietat.

Als festivals és fàcil saber qui cobra més i qui menys: el cartell és una piràmide, una jerarquia entre els grups que han costat més i els que menys. Els que tenen més caixet i els que poques vegades arriben al salari mínim interprofessional. Això passa perquè els agents, normalment d’artistes estrangers, solen demanar visibilitat mediàtica per als seus clients. I els bookers dels grans festivals, els  professionals que s’encarreguen de contractar els grups de cada edició, no tenen més remei que acceptar les condicions si volen mantenir i fins i tot augmentar el nombre d’entrades venudes.

Però, què passa quan a un grup o artista no el representa cap agència? Doncs que juga amb desavantatge. Mentre els mateixos artistes acaparen visibilitat, tant a Catalunya com a fora, i multipliquen el caixet en pocs mesos, els artistes menys coneguts queden atrapats, invisibles per al gran públic.

No és el cas, per exemple, de grups ben establerts com Els Amics de les Arts. La seva representant explica que mai han tingut cap problema de pagaments en grans festivals. “Tenim una llarga trajectòria i ja sabem com negociar uns contractes blindats amb bones condicions”. Però els artistes emergents no ho saben, i sense cap agent que els guiï, tenen poques opcions més enllà d’acceptar unes condicions que poden ser abusives.

“El vincle comercial entre grup i festival serà menys directe com més grans siguin l'un i l'altre”, recorda el periodista musical Nando Cruz al llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música. Hi explica que quatre agències dominen el sector a nivell mundial: William Morris Endeavour (WME), Creative Artists Agency (CAA), United Talent Agency (UTA) i Wasserman Music. 

Joan Vich, que va ser booker al Festival Internacional de Benicàssim (FIB) durant 13 anys, segur que ha tractat amb alguna de les agències que lideren el sector. És un de la vintena de bookers amb dècades d’experiència a grans festivals d'Espanya i, per tant, amb prou prestigi per negociar amb grups més cotitzats.

“A Espanya, en general, els artistes tenen un caixet. Els artistes internacionals, en canvi, no: tu envies la teva oferta a les agències, que solen ser britàniques. No tenen preu. I aquesta oferta competeix amb les altres que reben. Mai saps quant et pot costar un artista i aquí és on influeix l'experiència del booker i les connexions que tingui”, explica.

Regalar anys de vida laboral

“És molt probable i comú que, després de començar a treballar amb 16 anys tocant a concerts, un artista arribi als 40 havent regalat 20 anys de vida laboral. Si després de dècades treballant no ha pogut obtenir experiència laboral no és culpa seva, és perquè el sistema li ha negat la possibilitat i ha afavorit la patronal", critica Juan José Castillo, director del sindicat La Coordinadora, l’únic a nivell estatal que vetlla per les condicions laborals dels músics. "Hi ha gent que té desenes de discos d’or i no cobra ni la pensió no contributiva", afegeix. 

Aquesta organització aglutina cantants, músics, dj's i tècnics ―que s’igualen als artistes a conseqüència de l’Estatut de l’Artista―. Formen part del conveni col·lectiu estatal del personal de sales de festa, ball, discoteques, locals d’oci i espectacles. I comparteixen patronal amb el sector de l’hostaleria.

Als artistes que participen en un festival no se’ls fa un contracte laboral, sinó que s'estableix amb l'agència que els representa. L'intermediària és qui està obligada a tenir-los d’alta per les dates en què actuen, assenyala l’exbooker. La dieta, els desplaçamentst i l’acomodació no les cobreix el festival: van a càrrec de l’artista.

El salari mínim per dia de treball, amb Seguretat Social inclosa, hauria de ser de 141,63 euros. El conveni es va renovar per primera vegada enguany. I, per primer cop, La Coordinadora hi ha pogut participar. “Hem trigat una dècada a negociar el nostre propi conveni. Ara el que queda és que la patronal el compleixi. Ningú ho ha fet durant tot aquest temps, ni empreses privades ni públiques”, adverteix Castillo. Les inspeccions de treball per vigilar que sí que s'acati no es fan tant sovint com caldria. A l'organisme públic responsable del control de les normatives laborals el colpeja la falta de recursos.

"La precarietat laboral que pateixen músics, artistes, dj's, tècnics i serveix auxiliars són conseqüència de l'explotació laboral reiterada que suporten aquests grups de treballadors. I això passa tant a sales com a festivals", reitera el responsable sindical. "Les administracions, tant la municipal com l'autonòmica i la central, han fomentat l'explotació laboral a la indústria de la música en directe. Nosaltres fa anys que denunciem com els seus circuits fomenten i practiquen el frau a la Seguretat Social i a l'Agència Tributària".

El conegut com a "segrest cultural" tampoc hi ajuda. Els artistes que treballen per a un festival moltes vegades signen una clàusula d'exclusivitat en què es comprometen a no tocar durant un temps abans i després de l'esdeveniment. El festival ha de mirar de vendre el màxim d'entrades possible, per la qual cosa ha d'assegurar-se, també, que el cap de cartell, per exemple, no toqui al cap d’uns mesos al poble del costat i per un preu més assequible.

Així, un cantant que ha començat, amb ganes, la carrera professional, pot estar, ara mateix, assegut en un camerino que ha pagat ell, intentant oblidar que, al cap d’una hora d’actuació, haurà de tornar a casa, costejar-se el transport i repartir els (pocs) diners que ha guanyat amb la resta de la banda. Sempre a l’espera que la patronal millori les condicions d’un contracte que no es pot permetre rebutjar.

Tot plegat és, com diu Nando Cruz al seu llibre, una “estratègia que fomenta la concentració del negoci en cada vegada menys mans, que converteix la cultura en un bé excepcional que només es pot gaudir en dates assenyalades i que a poc a poc va desertitzant la comarca, la província, la comunitat i el país”.

Els cantants catalans que han suat l'estiu

El 31 de maig passat el Primavera Sound va donar el tret de sortida a la temporada de festivals de música estivals. Des d'aquell dia i fins a l'1 d'octubre, al Principat s'hi han celebrat 107 esdeveniments d'aquesta mena (ja siguin festivals pròpiament dits com cicles de concerts), una part destacada a municipis de la costa catalana.

D'entre els més de 1.300 de cantants i grups nacionals i internacionals que han pujat a algun d'aquests escenaris, quins han estat els catalans que més han treballat?

Triquell encapçala la llista dels deu intèrprets nostrats que han actuat a més festivals aquests quatre mesos: 15. El segueixen Els Amics de les Arts (14) i Figa Flawas (10), que empaten amb Stay Homas i The Tyets. Pau Vallvé és el músic que tanca el rànquing, amb set actuacions. 

Si bé els concerts d'aquests deu intèrprets s'han repartit al llarg del calendari estival, hi ha dos dies en què han coincidit set actuacions: l'1 de juliol (gràcies al Canet Rock) i el 15 de juliol.

I sis dels deu músics han treballat dos dies seguits:

• Triquell: el 30 de juny (Nits d'Estiu) i l'1 de juliol (Canet Rock) i el 30 de setembre (Inspira Festival) i l'1 d'octubre (Petits Camaleons)
• Figa Flawas: 9 (Festival de música i rumba catalana) i 10 de juny (No Callarem Fest) i 14 (Acampada Jove) i 15 de juliol (Westfield Music Festival)
• Els Amics de les Arts: 14 (Talarn Music Experience) i 15 de juliol (Acampada Jove)
• Stay Homas: 1 (Cap Roig Festival) i 2 d'agost (Festival de Cambrils)
• Joan Dausà: 13 (Talarn Music Experience) i 14 de juliol (Vallviva)
• Pau Vallvé: 7 (Sons Solers) i 8 de juliol (Cruïlla)

Finalment, així s'han distribuït els bolos d'aquests deu intèrprets per una cinquantena dels festivals d'estiu de Catalunya.