Llocs de treball a cop de transformació urbanística

L’ordenació territorial planifica l’activitat econòmica i la realitat mira d’adequar-s’hi

“El projecte Hard Rock crearia més de 12.000 llocs de treball directes i indirectes”. “El polígon de Torreblanca-Quatre Pilans de Lleida pot generar entre 6.000 i 12.000 llocs de treball directes”. “S’estima que el projecte BioClúster d’Innovació i Salut crearà prop de 50.000 llocs de treball“. “Treballar conjuntament les polítiques de promoció econòmica i les urbanístiques és un dels aprenentatges que ens deixa el llegat de l’urbanisme de Barcelona”.

Després de la interrupció a causa de la pandèmia i de les pauses per polir diferències i millorar la normativa en la redacció de plans directors, plans d’usos i planejaments corresponents, a diversos indrets de Catalunya les excavadores tornen a desenrunar, les grues a girar i les mescladores a escupir ciment. La construcció continua. Avança per donar forma a espais nous, hubs, clústers, ecosistemes i noves centralitats que han d’atreure empreses i talent. Mà d’obra amb nivells d’especialització i valor afegit diversos, tot i que la realitat construïda no sempre confirma els desitjos sobre plànol.

La planificació i ordenació del territori “permet millorar la situació econòmica i laboral de la població”, sosté Miquel Morell, economista i soci de Promo Assessors. “L’urbanisme s’ocupa d’entendre les formes de vida i de posar-hi ordre perquè les coses funcionin bé”, diu Miguel Mayorga, arquitecte i professor del departament d’Urbanisme, Territori i Paisatge de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). I avui, malgrat l’especialització sectorial d’alguns d’aquests espais en construcció, cal fer-ho de manera més transversal, superant models com la zonificació, que han quedat antics a parer dels especialistes consultats. 

Pla director urbanístic de la Plana de Lleida.

“El model territorial tendeix a la integració: ja no expulsa les activitats industrials i productives a la perifèria perquè majoritàriament ja no són molestes i insalubres, sinó que cal tenir una mixtura d’activitat”, explica Francesc Peremiquel, arquitecte i també professor del departament d’Urbanisme de la UPC. “Les noves centralitats s’han d’entendre com a projectes complexos, amb usos i activitats diversificats que permetin aprofitar el temps i l’espai. Si no, d’una banda tens polígons buits durant moltes hores al dia i de l’altra gent que ha d’invertir temps de desplaçament perquè viu i treballa en llocs diferents. S’ha de trencar la segregació espacial, perquè així segurament les condicions laborals millorarien substancialment”, detalla. 

“La indústria fa que, allà on s’implanta, hi hagi menys desigualtats”, indica Elisabet Viladecans, catedràtica d’Economia de la Universitat de Barcelona i investigadora de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB). “Té una força laboral més ben remunerada que el turisme i és una mica més intensiva a nivell tecnològic”. Precisament fa una setmana que Ghizlen Ouasbaa, investigadora de l’IEB i doctoranda de Viladecans, va presentar la tesi en què evidencia que, a llarg termini, els habitants de municipis que aposten pel turisme acaben tenint una renda per càpita més baixa que els municipis que opten per una altra activitat econòmica. “Quin model econòmic volem?”, demana la catedràtica d’economia. I recorda que l’organització de l’espai “depèn de normatives municipals. És cada ajuntament qui decideix en funció del model que vol. És una decisió política, se suposa que argumentada”.

Ciment i llocs de feina

Barcelona, per exemple, “està molt obsessionada a fer desenvolupament econòmic a través de la transformació de l’espai”, assenyala Marc Pradel, sociòleg i professor del departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. Altres ciutats han escollit el mateix camí, però sense la persistència de la capital catalana, creu. Bona mostra d’aquesta manera de fer és el Barcelona Green Deal, la “nova agenda econòmica per la Barcelona del 2023”, defineixen des del consistori. És un “full de ruta” que inclou 66 accions en sis àrees de la ciutat i que contempla diversos sectors econòmics i professionals: des del tecnològic i la recerca fins a la restauració i el comerç, passant per les indústries creatives. Tot plegat amb l’objectiu de garantir una “ocupació de qualitat” i obert a l’economia social i solidària. 

Un dels espais del Barcelona Green Deal és el 22@. Una idea aprovada com a pla l’any 2000 per transformar 200 hectàrees de sòl industrial del districte de Sant Martí en “pol d’activitat econòmica integrat en barris amb una mixtura d’usos equilibrada”. 24 anys més tard el projecte encara no s’ha acabat i ha sofert un reformulació important que, entre altres aspectes, ha reduït l’espai destinat a oficines. Per Pradel, l’anomenat districte tecnològic de Barcelona demostra “que només amb la transformació de l’espai no n’hi ha prou per atreure una determinada activitat econòmica. Cal fer altres polítiques, no només d’espai construït”. “Les empreses tecnològiques s’hi han instal·lat per altres motius, arran de la col·laboració de la ciutat amb la Mobile World Capital. De fet, el primer que va arrencar al 22@ van ser empreses turístiques [hotels]”, rememora.

Pla director del Biopol de L’Hospitalet de Llobregat.

L’urbanisme proposa i el dia a dia imposa. La quotidianitat origina dinàmiques no sempre previstes per la teoria: així s’expliquen altres casos com els carrers dominats per un tipus de comerç especialitzat molt concret (sabateries, ordinadors o souvenirs, per exemple); com l’arribada de població musulmana ha modificat els establiments del Raval barceloní o els expatriats i nòmades digitals han fet el mateix a Poblenou, o com l’auge del comerç electrònic ha canviat el trànsit degut a la proliferació de repartidors. Els temps de la planificació es calculen en dècades, de manera que “l’urbanisme sempre es queda una mica enrere. Als governs municipals els costa molt adonar-se dels canvis, només els veuen quan esdevenen un problema”, ressalta el professor Mayorga. “Necessitem un urbanisme que estigui atent als canvis petits, és on hi ha la clau”.

“Quan fem planejament urbanístic sempre portem al límit decisions arbitràries que poden arraconar algunes activitats”, reconeix l’economista Miquel Morell. Si bé “per llei s’ha de complir la directiva europea de lliure competència i lliure accés, que no ho permet tot”, continua. “L’urbanisme té l’obligació de produir concurrència entre interessos públics i interessos privats. És, per se, col·laboració público-privada“. Una cooperació que per alguns especialistes solen guanyar les elits econòmiques i els operadors territorials, mentre per altres dicten les administracions locals.